Ramon Llull (1232-1316), el més gran intel·lectual de la història de la cultura catalana medieval, al costat d'una extensa obra filosòfica i científica, conreà la literatura en vers i prosa i, més enllà de difondre el seu missatge cristià de salvació, transformà la llengua catalana encara barroera en un instrument funcional, dúctil i apropiat per a l'expressió del seu pensament.
El llibre de les bèsties, un dels deu llibres que componen l'enciclopèdic Llibre de meravelles o Fèlix, escrit a París entre 1288 i 1289, és un relat anterior (escrit abans de 1286) que no es correspon pròpiament a cap bestiari medieval sinó a un "mirall" de prínceps (model de comportament) amb intenció clarament didàctica i moralitzadora per als governants d'acord amb l'ideal cristià que Llull promou i defensa, acceptant la jerarquia feudal de la societat en què li ha tocat viure però amb una visió ideal. Es tracta d'una narració exemplar -esmaltada d'exemptis que li donen color i vivesa i ens transporten al món medieval-, en la qual, després que el Ijeó ha estat elegit rei, Na Renard, l'astuta guineu, ordeix un seguit d'intrigues per aconseguir el control del poder i bandejar els consellers reials més nobles, fet que fa al monarca culpable per envoltar-se de consellers vils allunyats de la virtut. Si Llull aprofita per satiritzar la societat i les relacions entre el poder i la cort del seu temps palesant una visió amarga dels homes {la més mala bèstia i la més falsa del món, dirà el Bou), al final, Fèlix - desaparegut a l'inici del relat - ofereix el llibre a un rei (Felip IV el Bell de França?) per tal que en prengui ensenyament i s'adoni que en el que fan les bèsties, es manifesta com el rei ha de regnar i s'ha de guardar de malvat consell i de falsos homes.
