Vet aquí un llibre singular que juga a fet i amagar amb el lector: ¿què és el riure? ¿Es pot explicar a través d’una presentació tècnica, esmicolada, gairebé investigada amb el microscopi arrapat a l’ull? ¿Es pot fer, alhora, des d’un punt de vista irònic?
El riure, d’Henri Bergson (1859-1941), Premi Nobel de Literatura de 1927, se’n surt i ens atrapa perquè burxa dins el nostre inconscient: el riure no solament com a alliberament físic i mental, sinó també com a repte gairebé filosòfic de la condició humana. ¿Què ens fa riure? Ho vulguem o no, més o menys les mateixes coses. Això ens iguala i ens dona una lliçó d’humilitat. No ho podem evitar, ens en riem del mateix que els nostres pares o els nostres avis, salvant tots els avenços tècnics, etc. I Bergson ens ho fa veure literàriament amb un estil entretingut i alhora profund. I emocionalment, amb humanitat, perdó... i un engany ple de bonhomia: amb El riure, ens provoca el riure, si més no, somriure, perquè hi aplica una de les màximes que ell mateix defensa en el seu llibre: presentar d’una manera seriosa i falsament erudita una qüestió que, per se, no ho és. I això... ens fa riure.
