Una noia vetlla el seu avi, i en la solitud absoluta té dues grans companyies: la de la memòria i la de la imaginació. Mentre els cirerers es despullen, la llei de l’hivern s’imposa recordant-nos que per renéixer cal deixar anar.
Amb un aire intimista i màgic, aquesta novel·la fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.
«I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure».